La ciutat submergida_Obra poètica inèdita

Màrius Sampere i Passarell

Escrita des de la carn i la sang, la poesia de Sampere reflecteix una apasionada i crítica interrogació sobre el sentit de la condició humana, sobre aquest Déu estrany, cruel o maldestre que Sampere veu a l’origen d’aquest món i que troba expressat en la matèria nua, primera, de vegades brutal. Un Déu que a cops ens recorda el de Job. La poesia de Sampere no es reconeix en l’harmonia ni en el lirisme fàcil i idíl·lic ni en un ordre artificial i mesurat que dibuixa aparences confortables, sinó que cerca l’emoció en la vida brollant descordada, caòtica, autèntica. Recordem-ne aquests versos, esplèndids: “No venim pas al món: en ressorgim,/ sortim d’un brollador/ sulfurós entre molses,/ o d’un matoll gebrat, o de les urpes/ de l’àguila reial, o bé d’un núvol/ rasant i abstret, depèn/ de tantes coses!// Pel que fa a l’ànima,/ no ho sé. Podria/ tractar-se d’una gota de suor/ del front dels pares/ no eixugada llavors, que persistís/ despresa, sola, en aquell acte efímer/ d’amor, sense adonar-se/ que es va acabar fa molt de temps”. Hi ha un poderós vessant eròtic en l’obra de Sampere, que reivindica i canta l’atracció i el desig, el plaer, l’impuls de la vida a generar-se, a persistir. A la poesia de Sampere batega, en fi, un afany punyent d’intuir el misteri, que fuig de qualsevol candidesa. Se’ns hi mostra irònic i fins i tot desesperançat. Hi ha coratge i ambició de veritat. I una presència elegíaca més que nostàlgica del record, per exemple quan parla de la seva mare, que és el territori on la tendresa es fa més inequívoca i física dins els seus llibres. La consciència del dolor, de la sensació d’esforç inútil mouen Sampere a un to aspre, gairebé de retret. Sampere és un poeta que no s’expressa des de l’optimisme joiós, sinó des d’una vivència estremida i gens ensucrada, sense resignació, de la duresa del món, que esquerda rutines, que transgredeix i somnia i que ens trasbalsa i ens meravella amb imatges fulgurants, amb invocacions que van al centre, al cor del que som.